Modernisme Català

 

El modernisme va ser un corrent artístic que es va desenvolupar als Països Catalans aproximadament entre 1888 i el 1911. Correspongué al moment inicial de l'expansió del catalanisme i en gran part respongué al desig de crear un estil propi del país. Va tenir relacions formals amb corrents simbolistes estrangers com el Modern Style, l'Art Nouveau, el Jugendstil, el Liberty i la Sezession, però la seva originalitat li ve del desig de sintetitzar amb aquest moviment esteticista i poètic la tradició neomedievalista de la Renaixença, el progressisme tecnològic i el realisme tràgic de la literatura. Malgrat l'intent de síntesi, moltes de les seves obres pertanyen clarament a un corrent somiador i irrealista, blanc, llegendari i místic, o a un corrent vitalista, preocupat de la realitat social i amb accent messiànic.

 

En el domini de l'arquitectura, el modernisme fou fill d'una voluntat de sortir de l'eclecticisme burgès del món victorià, que es fa visible en moltes de les obres de l'Exposició Universal de Barcelona del 1888. Domènech i Montaner i Vilaseca hi cercaven la sinceritat dels materials nous, del ferro laminat i del maó vist; Falqués i Josep Amargós i Samaranch (Barcelona 1858-1918) accentuaven les recerques amb el ferro; Buïgas, Casademunt i Falqués, les estructures d'origen tècnic, mecànic; i Gaudí, la policromia d'origen islàmic, en reacció contra el classicisme incolor. A partir d'aquest moment, els creadors més originals foren Gaudí i Domènech i Montaner. Gaudí cercà fins al màxim l'esclat de l'estil floral.

 

Al costat d'ells, Gallissà afavorí la vinculació amb els bells oficis artesans retrobats. Més jove, Puig i Cadafalch cercà una síntesi amb el llenguatge de l'arquitectura rural i històrica. A València, on Licini representà l'etapa de l'obra vista i la policromia, Peris i Ferrando representà el modernisme curvilineal i floral que Demetri Ribes i Carles Carbonell combinaren amb el Sezessionsstil, que, molt pur, fou representat per Vicent Ferrer.

 

En el disseny d'interiors, de mobiliari i d'objectes, el moviment exagerà la seva originalitat. Els mobles d'Homar i de Busquets arribaren al moviment del "cop de fuet" i s'enriquiren amb marqueteries sentimentals. Les porcellanes d'Antoni Serra, les joies dels Masriera, amb els típics insectes flexibles d'ales d'esmalt translúcid, les gerres com caps de fada de Lambert Escaler, els mosaics de Bru, els vitralls de Granell, foren les més pures manifestacions del simbolisme.

 

L'interiorisme de la darrera època d'Homar i el de Demetri Ribes s'acostà al Sezessionsstil. A l'escultura modernista cal distingir l'obra abstracta de Gaudí, com les xemeneies de la casa Milà, i l'obra figurativa, que té la gran personalitat de Josep Llimona, seguidor de Rodin, amb un concepte visualista del clarobscur i de la plàstica per punts sortints.

 

Al seu costat, Arnau i també Blay treballaren íntimament lligats a l'arquitectura. Prop del seu estil hi ha el del mallorquí Llorenç Rosselló. Escaler i Renart representen el curvilinealisme i els somnis llegendaris; Mani, un expressionisme deformat; Smith, l'elegància lineal que acabarà en estructuralisme. La pintura modernista fou promoguda principalment per l'estada a París de Rusiñol i de Casas. El primer restaurà el sentimentalisme literari i vaporós. El segon, l'arabesc refinat, proper a Lautrec, i la temàtica de la vida contemporània.

 

Cal distingir l'ala blanca de la pintura modernista (amb figures com Brull i Joan Llimona, idealistes de l'arabesc com Riquer, Bonnín, Gual i Pascó) de l'ala negra i la "colla del safrà", presidida per l'extraordinari Isidre Nonell. Nonell començà amb l'arabesc simbolista dels "cretins de Boí", passà per l'època verda, fosca, de les gitanes, rica en matisos, i acabà amb el moment lluminós d'una curta època rosa.

 

El seu arabesc venia de Daumier, però s'acostava a l'arabesc japonès que implantà Gosé. El paisatgisme de Mir, al moment de les taques isolades, com mosaics, és modernista, però en part es lliga amb el tardà impressionisme comú als valencians Sorolla i Mongrell o de Laureà Barrau. L'esperit retòric i somiador del modernisme sobrevisqué en l'obra d'Hermen Anglada i de Josep Maria Sert, decorador brillant, d'activitat internacional. El cartell tingué una gran difusió i qualitat en aquest període.

 

Font:

Enciclopedia.cat