Saltar al contingut

Biografia de Gaudí:

Riudoms o Reus, Baix Camp, 25 de juny de 1852 - Barcelona, 10 de juny de 1926

 

Fill d'una família de calderers —sempre reivindicà aquest ofici familiar com a origen de la seva personal visió i comprensió de l'espai—, anà a Barcelona el 1870 per estudiar arquitectura, cosa que va fer alhora que treballava en diferents estudis d'arquitectes i de mestres d'obres. Es pot dividir la seva producció —en la seva major part construïda a Barcelona— en quatre etapes.

 

La primera va des del 1878 —any que es titulà— fins al 1882 i és marcada per la comunió de l'arquitecte amb l'ideari cooperativista: totes les obres d'aquells anys són de caire urbà i social; col·laborà amb Josep Fontserè al parc de la Ciutadella, projectà fanals —com els dos de la plaça Reial— i una parada de flors amb quiosc i urinari i construí la fàbrica i dos edificis d'habitatges de tot un barri projectat, la cooperativa L'Obrera Mataronense.

 

L'etapa central va des del 1883 —quan entrà a treballar al temple de la Sagrada Família— fins aproximadament el 1900, i és marcada per l'esforç de superar els estils històrics i aconseguir una plàstica i unes formes estructurals pròpies, els dos aspectes bàsics d'allò que es pot definir com a estil gaudinià; són els anys d'intensa activitat que conegué Eusebi Güell i Bacigalupi i que construí can Vicens (1883-85), el Capricho de Comillas (1883-85), els pavellons Güell (1884-87), el palau Güell (1886-91), el palau episcopal d'Astorga (1887-94), el col·legi de les Teresianes (1888-90), la Casa de los Botines a Lleó (1891-94), can Calvet (1898-1904) i Bellesguard.

 

Aquesta etapa es caracteritza per la utilització, tan lliure i personal, que fa de l'art musulmà i dels estils gòtic o barroc —amb especial desenvolupament de tots els oficis i les arts aplicades—, la invenció d'una quantitat considerable de mecanismes, de sistemes i d'elements arquitectònics, la rigorosa execució material dels projectes i l'acabament dels interiors. Del 1900 al 1917 té lloc la seva època més creativa i innovadora, aquella en què desenvolupa el seu estil més propi: el parc Güell (1900-14), la reforma de can Batlló (1904-06), l'església de la colònia Güell (construcció en 1908-15), can Milà —la Pedrera— (1906-10) i les escoles de la Sagrada Família.

 

Del 1918 fins a la seva mort, accidental —atropellament per un tramvia—, es tancà a la Sagrada Família a la recerca d'una síntesi figurativoestructural que, en forma d'un geometrisme superior, desenvolupà en el quart projecte de les naus del temple i aplicà pràcticament als acabaments de les torres de la façana del Naixement. Home d'una profunda i intensa religiositat, cal interpretar aquesta actitud com una forma històrica de la seva voluntat de perfecció absoluta i com una forma de justificació transcendent del seu treball i la seva obra, entesos, respectivament, com una mena de sacerdoci de l'arquitectura i com una sacralització del seu producte.

 

Al costat de la seva religiositat, palesà un profund civisme i un gran amor al seu poble i a la seva terra, dels quals són mostra el seu empresonament en anar a celebrar un Onze de Setembre, l'obstinació a parlar català a molts dels visitants il·lustres de la Sagrada Família, entre els quals Alfons XIII mateix, o la consciència de bastir la catedral de Catalunya, que expressà a Prat de la Riba quan aquest li havia proposat que es presentés per diputat. Figura cabdal dins el complex moviment del modernisme, ha estat, sens dubte, el màxim arquitecte que mai ha tingut Catalunya i una de les primeres figures mundials de l'art del s XIX.

 

La seva missió històrica consistí, en termes generals, a posar fi a l'arquitectura historicista i eclèctica —manera de pensar l'arquitectura i de fer-la que durava des del Renaixement—, sense,tanmateix, poder arribar, paral·lelament, a la formulació de l'arquitectura del s XX, la qual ja no es plantejava en termes d'estil, sinó de nous continguts, de noves formes de vida i d'organització socials, i aquest era un món nou que ell no podia entendre, perquè ja no era el seu.

 

La gran significació de la seva tasca, però, resta incrementada pel fet que la dugué a terme pràcticament sol, desconnectat de les avantguardes artístiques, que, d'altra banda, pràcticament l'ignoraren fins a la segona postguerra europea (gaudinisme) En 2002-2003 se celebrà l'any Gaudí. Aquest any el Vaticà inicià l'estudi de la proposta per a la beatificació de l'arquitecte.

 

El 2005 la UNESCO declarà Patrimoni de la Humanitat quatre obres de Gaudí: la façana del naixement i la cripta de la Sagrada Família, la cripta de la Colònia Güell, la casa Batlló i la casa Vicens.

 

 

Font: http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0029421